Literatur aktuell

Bücher erhältlich

In Ihrer Buchhandlung
und bei Amazon:

Erzählung Hominide

Essay
Andorranische Impressionen

Lyrikband Mückenschwarm

Prosa Ohne Gummi

 

Comanda de llibres:

Poemari Vermells

Veranstaltungen

Lesetermine

finden Sie im

Veranstaltungskalender

unter LESUNGEN

 

 

Ressenyes

Contingut | Katalanische Rezensionen

Andorranische Impressionen | Impressions d'Andorra), assaig

Vermells | Röten, poesia/Lyrik

Andorranische Impressionen (2011)

Tenim un rar, inquietant vincle que ens lliga als països germànics. És veritat que britànics, americans, francesos i espanyols acaparen la nòmina dels viatgers més o menys il·lustres que s'han interessat pel nostre racó de món i s'han molestat a deixar-ne constància escrita, des de Zamora i Vuillier fins a Bayard Taylor i Freeston. Però són els autors de parla alemanya els que molt més esporàdicament, però amb molt més entusiasme s'han endinsat en l'andorranitat, des del pioner, Werner Piesold, als anys 30, fins a Peter Handke, que inclou el Principat entre els països visitats a Ayer, de camino, dietari de viatge recentment publicat en castellà, passant pel fotògraf Werner Lengemann, autor d'Andorra, Prinzessin des Glücks, crònica il·lustrada de la visita que ens va girar els anys 50.

L'últim a afegir-se en aquesta llista és Klaus Ebner (Viena, 1964), romanista austríac amb una extravagant dèria per la cosa catalana que l'ha portat no només a aprendre el català de forma autodidacta – i des de Viena! – sinó també a escriure (i publicar) un poemari en català, Vermells, i ser membre actiu de l'Associació d'escriptors en llengua catalana. Doncs facin des d'ara mateix un lloc a Ebner a la nòmina dels andorranòfils de tinta i paper, perquè el nostre austríac acaba de publicar un patracoll titulat Andorranische Impressionen (Wieser), una cosa aixó com Impressions andorranes i que ell mateix defineix com un assaig literari que combina els reglamentaris capítols dedicats a la història i les institucions nacionals – el coprincipat, les parròquies, la Constitució del 1993. (...)

Diu Ebner que el nostre tros de Pirineu és un gran desconegut per al germanòfon del carrer, que com a molt sap que és un país de neu i ha sentit a parlar (vagament) del contraban i de la nostra especial relació amb Carlemany. Renega l'autor de l'Andorra de Max Frisch – per fi, un heretge! –, i entre els seus flaixos andorrans admira la «contribució» dels autors locals a la cultura catalana (...)

Andrés Luengo
El Periòdic d'Andorra, Andorra la Vella 09/01/2012
(Enllaç a la ressenya completa)

Vermells (2009)

Quan llegim un dels poemes de Klaus Ebner, sense cap signe de puntuació, pensem que potser no ho hem entès prou bé, que amb l’ajut d’algun que altre punt i, potser d’alguna coma, la comprensió hauria estat més fàcil. Tal vegada! Més fàcil, en una comprensió simplista de la poesia, però falsa des de l’autenticitat del petit caos de paraules «vermelles», latents com un foc que crema en un petit reducte, en un breu poema, on trobem el sentit del que Klaus vol transmetre. Imaginem que dins del palmell de la mà tinguéssim tot de flames minúscules ardent: les voldríem endreçar tot dient que així llueixen millor? No. Les deixaríem fer, fascinats per la bellesa i per l’insòlit de tenir-les a l’abast.
(...) La fluïdesa dels poemes, encadenats l’un amb l’altre, comença, doncs, per aquesta omissió deliberada de la puntuació i segueix per la introducció de paraules occitanes d’arrel alemanya, quan menys t’ho esperes, però que no se’t fan estranyes, per acabar amb uns magnífics textos poètics en què l’omissió no és tan sols de la puntuació sinó també de la versificació
(...) Ritme i melodia endrecen els vuitanta-cinc breus poemes escarlates, encadenats com el vibrar dels dits quan escriuen, que només saben el que el poeta els dicta. Ritme i melodia que dissenyen una imatge, una de sola, vermella.
La llengua, un núvol fart de llum. Un mirall, l’alè, la temptació, una mirada, els batecs. La neu. Desig candent. El que vol dir Klaus Ebner i el que no vol dir. Tot el que ell sent, lluny dels conceptes, lliure. Una rosa, un llampec, el traç dels teus dits quan et descordes la brusa. El carmí dels teus llavis que no m’atreveixo a besar. Les llàgrimes. Les banderes. Un genoll encetat. Les plomes d’un ocell. El temps. Vermells.

Marta Pérez i Sierra
Diari Maresme, Catalunya 25/09/2009
(Enllaç a la ressenya completa)