La fàbrica
Davant mateix de casa meva hi ha un edifici angulós i de construcció completament regular respecte al paisatge, dit de passada, modest. L'emblanquinat és brut, de color negrós, i el recordo així des que soc. És un edifici lleig, pensen de manera indiferent els habitants del meu poble, jo desdenyo la llambregada forçada dia rere dia. Podria designar la meva singularitat el fet que no vull tenir res a veure amb la fàbrica, que no sé res de la seva importància econòmica i que com a molt m'indigno per la brutícia dels seus residus. Mai no he arribat a conèixer la seva producció. Parlant estrictament, no m'interessa.
Tinc por dels obrers. Al matí quan em desvetllo i miro per la finestra, van a la fàbrica. Reposats, assenyats, rarament somrients. A la tarda en surten homes semblants, que tenen l'embriaguesa i bromades rudes per la vida. Parlen una llengua que m'és estranya. No entenc el que parlen i m'avergonyeix alló que els alegra.
Jo em recloc i no vull ésser destorbat; ple de por miro fixament el baldó que no pugui abaixar-se. És l'edifici de l'altre costat del carrer, l'edifici amb les cantonades trencadisses, les finestres entelades i les reixes trencades. La vella fàbrica és davant dels meus ulls quan finalment, poc abans de mitjanit, m'adormo.
(Publicat en alemany dins la revista literària: die Rampe 2/1986.
Traducció: Klaus Ebner.)