Homínid

Fa alguns milions d’anys, a l’Àfrica, hi vivien els australopitecs, els nostres avantpassats llunyans. «Homínid» és una novel·la breu en què acompanyem un grup d’australopitecs durant set jorns mítics en el seu viatge cap a un futur encara llunyà per a ells i, alhora, ben conegut per nosaltres.

Al centre de la història hi ha Pitar, un mascle amb visions sorprenentment modernes: idees, pressentiments i intuïcions que, des d’una perspectiva contemporània i científica, resulten impossibles. Amb una mirada irònica i literària, la novel·la juga amb la distància entre els orígens de la humanitat i el món que en sorgirà milions d'anys més tard.

Aquest llibre està disponible a la llibreria en línia de BoD Espanya, tant en tapa dura com en edició de butxaca (tapa tova), així com a la botiga en línia Amazon en tapa dura i en tapa tova. A més, es pot encarregar a les llibreries locals.


Dia 1

Amb tota serietat, em va plantar davant del nas, agafada amb totes dues mans, la closca d’ou trencada, plena fins a la vora de la clara viscosa d’un ou d’estruç, cosa ben escaient en determinades situacions, com ara durant una incursió de diversos dies per la sabana, però que ara i aquí, asseguts l’un davant de l’altra en una intimitat còmplice, feia l’efecte d’un cop de puny emergit de les profunditats de la prehistòria humana. Per descomptat, em vaig man­tenir cortès i vaig fer veure que m’alegrava del seu gest, benintencionat; vaig tocar la closca amb els dits –un pèl massa fort–, vaig exclamar, esverat, «ui!», i em vaig esfor­çar a seguir amb sincera consternació la trajectòria de l’ou, que s’inclinava de costat, se li esmunyia de les mans i s’estimbava de dret a terra.

Maluma sospirà, irritada, sacsejà el cap i em cridà: «Si narressis menys històries, potser no series tan maldestre!» De fet, per dins ja anava filant una descripció minu­ciosa de com la clara i el rovell, entre els bocins de closca esclafada, s’anaven filtrant a poc a poc dins el sòl del bosc, moderadament humit en aquell indret, i feien sortir a escena exèrcits de formigues i nematodes, que aportarien una contribució més que generosa a la cadena alimentària animal. Però no en vaig dir ni una paraula, per no irritar encara més Maluma; al capdavall, ella ja m’havia girat l’esquena i havia saltat cap a l’arbreda del costat, on estirà els braços amunt, agafà una branca i, avançant de branca en branca, anà desapareixent a poc a poc del meu camp de visió, cap allà on jo suposava que hi havia la major part dels meus germans.

El bosc continuava agradablement pacífic, i els altres no es movien. És cert que parava l’orella a qualsevol soroll desacostumat, intentava concentrar-me en l’entorn imme­diat i penetrar amb la mirada una mica més enllà del que era habitual entre el fullatge espès, però res no delatava el que havia de venir. No tenia cap ganes d’anar saltant darrere de Maluma, i així se’m va passar tot el matí. El sol pujà fins al zenit, i les fulles ens protegien d’una calor massa abrusadora. Tota la nostra vida transcorria a l’om­bra, vaig pensar. En certa manera, estava bé que fos així, perquè l’ombra ens protegia de nombrosos perills.

Em vaig asseure ben dret, vaig separar l’esquena del tronc i vaig mirar al meu voltant, potser per assegurar-me que realment estava sol i que ningú no em faria cas. No em podia treure l’ombra del cap, perquè la seva cara protectora n’amagava una altra, un revers girat d’esquena a nosaltres, fosc i misteriós; i com més hi pensava, més clar veia que no sabíem absolutament res d’aquell altre costat. Des de feia poc, sentia una estranya inquietud, com si hagués arribat el moment de trencar d’una vegada per totes amb aquell passar desapercebuts dia rere dia. Però allò que, generació rere generació, ha transcorregut sense cridar l’atenció difícilment canviarà de manera visible sense que ningú hi intervingui. I la noció d’intervenir pressuposa que algú faci alguna cosa: un autor, algú que, si no mou els fils ell mateix, almenys doni l’impuls al canvi. Seria capaç, jo, de donar una empenta a alguna cosa? O només empenyia ous d’estruç cap a l’abisme i, amb ells, l’estima de l’ésser que més m’importava de tots?

El cor em bategava amb més força. Si no hagués estat un Australopithecus afarensis, en aquell moment hauria saltat de cop un estadi evolutiu. Ben mirat, l’ombra del bosc no queia només damunt la nostra vida, sinó damunt de tot el que fèiem. Que és el mateix. Vaig estirar el coll i em vaig gratar sota la barbeta. Què fèiem, de fet? Estàvem asseguts sense fer res, menjàvem el que trobàvem, grimpàvem de capçada en capçada, saquejàvem nius de vespes, dor­míem, ens fèiem la guitza, copulàvem i criàvem els petits perquè tornessin a estar asseguts sense fer res, mengessin el que trobessin, grimpessin de capçada en capçada, saquegessin nius de vespes, dormissin, es fessin la guitza, copulessin i criessin els petits, tot i que encara no havíem descobert la relació causal entre aquestes dues darreres coses. Tot es repetia, tot. Vaig sospirar. No podia ser que durant milers d’anys féssim sempre exactament el mateix, mandregéssim pels arbres, ens baralléssim per les fulles i els fruits més sucosos, i, quan algun cop ens atrevíem a baixar a terra, haguéssim de témer l’atac d’un gran felí que avancés sigil·losament entre la malesa i que, amb les dents de sabre, esberlés qualsevol caixa toràcica.

Els meus pensaments començaren a galopar. (…)


Ressenyes (de l'obra original en alemany)

En biologia hi ha una concepció força pràctica segons la qual la vida consisteix en filaments d’ADN que voletegen incessantment i que, de tant en tant, prenen forma d’éssers humans, animals o cèl·lules. Seguint aquesta lògica, un simi antropomorf podria ben bé estar assegut entre els matolls, a la vora d’una sabana, en temps immemorials, i trobar el sentit de la vida amb les eines intel·lectuals del present.

Klaus Ebner explica la història de l’evolució d’una manera sorprenentment senzilla i, alhora, extraordinàriament enginyosa. Fa milions d’anys, un clan d’homínids es troba atrapat a l’Àfrica entre dues zones de vegetació. Tot funciona segons les normes de la manada: cadascú s’aparella quan se’n presenta l’ocasió, es manté la circulació dins d’uns límits saludables i es ret culte a un ordre social sobre el qual ningú no reflexiona gaire.

La setmana narrada, però, té molta teca. Com correspon a un relat de la creació, consta de set dies, al llarg dels quals els homínids passen per totes les etapes fins a assolir la condició plenament humana. El protagonista d’aquesta història evolutiva és Pitar, que, com a narrador en primera persona, sap posar paraules a tot i no para d’inventar coses genials. En un moment donat, s’estén un contracte de treball que regula les prestacions de cadascú envers la manada; tot seguit, com és lògic, es funda un sindicat i, en un altre indret, entre els matolls, fins i tot s’instaura el primer parlament. (...)

Helmuth Schönauer
7 de setembre del 2016
Tagebuch eines Bibliothekars Bd. VI, Sisyphus Verlag, Viena 2019. p. 216-218 (en alemany)
(Enllaç a la ressenya completa) Lesen in Tirol (en línia, i en alemany)


El títol fa referència, no pas per casualitat, a set dies de la vida de Pitar, un «prehuma» de la prehistòria (Australopithecus afarensis), relatats per ell mateix. I aquí escau dir, amb una petita variació: poc gruix, però molt de suc! Mentre que en altres obres literàries semblants hom s’esforçava (o s’esforça) a recrear amb més o menys fidelitat les condicions de vida prehistòriques, generalment mitjançant una narració novel·lesca amb un narrador omniscient o, a tot estirar, amb un enfocament tècnic de la història evolutiva, Ebner capgira la situació: aquí només ens endinsem fins a cert punt en aquell passat suposadament tan remot, perquè l’homínid (que es multiplica fent servir ves a saber quin material), com a avantpassat extraordinàriament ambiciós dels escriptors, se serveix, a l’hora d’explicar la seva història, gairebé exclusivament de la nostra terminologia actual, amb totes les implicacions que això comporta.

(...) El primer dia es dedica a reflexionar «sobre nosaltres mateixos»; el segon, al possible progrés; el tercer, a la construcció d’estructures auxiliars i al complex de la ingesta d’aliments. El quart dia tracta de l’aplicació de la crítica sota la volta estelada; el cinquè, de les qüestions pràctiques sobre cap on anar; el sisè, de la recerca gairebé inevitable d’un consens. El setè dia comença aparentment com un període de repòs gairebé bíblic, però acaba en una catàstrofe que provoca la desintegració del grup: per fer possible, si més no, una oportunitat parcial de tornar a començar (evidentment, com a base perquè, en un futur, s’arribi a assolir el nivell dels coneixements de Pitar), un nou començament en què, a partir d’ara, no pot faltar l’amor personal, fins i tot privat, entre home i dona. Així, retrospectivament (?!), queda oberta la qüestió fonamental: aquí es trasllada el passat al present... o potser és a l’inrevés? Que cada lector/a (nota: una fórmula nova que, per tant, encara no era habitual a la prehistòria) es formi el seu propi judici després d’una lectura que celebra els homínids d’Ebner i, cada vegada més, els «nostres».

Martin Stankowski
Literarisches Österreich 2016/2, Viena 2016. p. 15 seg. (en alemany)


(...) És una idea suggeridora especular sobre aquell moment de la història de la humanitat en què un ésser surt dels boscos de l’Àfrica oriental per fer, a la sabana, el pas de prosimi a ésser humà. (...) L’autor superposa a l’escenari prehistòric una capa postmoderna de diàlegs i temes, dels quals el relat extreu la seva tensió. Així, Carpediem parla en llatí, Lao deixa anar frases de savi i Pitar es veu turmentat per visions segons les quals l’ésser humà podria arribar a trepitjar la Lluna algun dia d’un futur llunyà, cosa que converteix l’homínid que somia aquestes coses en la riota de tota la manada.

(...) L’estructura del text, carregada de diàlegs, en què de vegades, amb tantes al·lusions, el cap se’t queda ben emboirat, reflecteix, en canvi, amb força encert aquella boira de pensaments i pressentiments que potser devien patir els nostres avantpassats.

Werner Schandor
Schreibkraft 21, Graz 2011 (en alemany)


(...) Amb la seva «història de família», que modestament qualifica de relat, Klaus Ebner ens transporta al món de fa quatre milions d’anys. Però, a diferència de les novel·les prehistòriques, que presenten la vida dels nostres avantpassats com una successió d’aventures esgarrifoses o que intenten reconstruir-ne la vida quotidiana amb la màxima precisió possible a partir dels descobriments científics, Ebner aconsegueix acostar-nos els seus homínids d’una manera original, amb imaginació i ironia. Fa que un d’ells, Pitar, ens expliqui en primera persona els set dies decisius de la seva vida: la història del desvetllament de l’esperit humà.

(...) Entre els membres de la seva família, els noms dels quals, com Costello, Bongo, Rhododendron, Carpediem o Konrad, ja deixen entreveure amb humor la diversitat de pobles del futur, encara predominen els desigs i els instints animals més primitius: l’afany de poder, la fam i la reproducció.

(...) L’autor intenta, com ja fa amb la tria dels noms, donar un aire de joc al curs natural dels esdeveniments mitjançant una ironia suau. Una vegada i una altra, no és només el narrador en primera persona qui parla de coses que encara no existien en la seva època: els altres personatges també fan servir expressions d’avui dia o fins i tot parlen llatí, uns artificis que confereixen al tema un encant especial. I, enmig de totes aquestes visions de futur, reconeixem fins a quin punt els tipus humans d’aleshores continuen dominant també avui: l’obsessionat pel poder, el ximple, el bromista, el lasciu, l’envejós. Al capdavall, el relat Homínid es converteix en un mirall de la nostra vida, però també de les nostres visions, només que desplaçat en el temps. (...)

Heinz Gerstinger
Literarisches Österreich Nr. 1/09, Wien 2009, p. 21 seg. (en alemany)


Comanda

Aquest llibre està disponible a la llibreria en línia de BoD Espanya, tant en tapa dura com en edició de butxaca (tapa tova), així com a la botiga en línia Amazon en tapa dura i en tapa tova. A més, es pot encarregar a les llibreries locals.


Disseny i maquetació: Klaus Ebner. Il·lustracions de la coberta: generades amb IA.