Fa alguns milions d’anys, a l’Àfrica, hi vivien els australopitecs, els nostres avantpassats llunyans. «Homínid» és una novel·la breu en què acompanyem un grup d’australopitecs durant set jorns mítics en el seu viatge cap a un futur encara llunyà per a ells i, alhora, ben conegut per nosaltres.

Al centre de la història hi ha Pitar, un mascle amb visions sorprenentment modernes: idees, pressentiments i intuïcions que, des d’una perspectiva contemporània i científica, resulten impossibles. Amb una mirada irònica i literària, la novel·la juga amb la distància entre els orígens de la humanitat i el món que en sorgirà milions d'anys més tard.

Aquest llibre està disponible a la llibreria en línia de BoD Espanya, tant en tapa dura com en edició de butxaca, així com a la botiga en línia Amazon. A més, es pot encarregar a les llibreries locals.

Dia 1

Amb tota serietat, em va plantar davant del nas, agafada amb totes dues mans, la closca d’ou trencada, plena fins a la vora de la clara viscosa d’un ou d’estruç, cosa ben escaient en determinades situacions, com ara durant una incursió de diversos dies per la sabana, però que ara i aquí, asseguts l’un davant de l’altra en una intimitat còmplice, feia l’efecte d’un cop de puny emergit de les profunditats de la prehistòria humana. Per descomptat, em vaig man­tenir cortès i vaig fer veure que m’alegrava del seu gest, benintencionat; vaig tocar la closca amb els dits –un pèl massa fort–, vaig exclamar, esverat, «ui!», i em vaig esfor­çar a seguir amb sincera consternació la trajectòria de l’ou, que s’inclinava de costat, se li esmunyia de les mans i s’estimbava de dret a terra.

Maluma sospirà, irritada, sacsejà el cap i em cridà: «Si narressis menys històries, potser no series tan maldestre!» De fet, per dins ja anava filant una descripció minu­ciosa de com la clara i el rovell, entre els bocins de closca esclafada, s’anaven filtrant a poc a poc dins el sòl del bosc, moderadament humit en aquell indret, i feien sortir a escena exèrcits de formigues i nematodes, que aportarien una contribució més que generosa a la cadena alimentària animal. Però no en vaig dir ni una paraula, per no irritar encara més Maluma; al capdavall, ella ja m’havia girat l’esquena i havia saltat cap a l’arbreda del costat, on estirà els braços amunt, agafà una branca i, avançant de branca en branca, anà desapareixent a poc a poc del meu camp de visió, cap allà on jo suposava que hi havia la major part dels meus germans.

El bosc continuava agradablement pacífic, i els altres no es movien. És cert que parava l’orella a qualsevol soroll desacostumat, intentava concentrar-me en l’entorn imme­diat i penetrar amb la mirada una mica més enllà del que era habitual entre el fullatge espès, però res no delatava el que havia de venir. No tenia cap ganes d’anar saltant darrere de Maluma, i així se’m va passar tot el matí. El sol pujà fins al zenit, i les fulles ens protegien d’una calor massa abrusadora. Tota la nostra vida transcorria a l’om­bra, vaig pensar. En certa manera, estava bé que fos així, perquè l’ombra ens protegia de nombrosos perills.

Em vaig asseure ben dret, vaig separar l’esquena del tronc i vaig mirar al meu voltant, potser per assegurar-me que realment estava sol i que ningú no em faria cas. No em podia treure l’ombra del cap, perquè la seva cara protectora n’amagava una altra, un revers girat d’esquena a nosaltres, fosc i misteriós; i com més hi pensava, més clar veia que no sabíem absolutament res d’aquell altre costat. Des de feia poc, sentia una estranya inquietud, com si hagués arribat el moment de trencar d’una vegada per totes amb aquell passar desapercebuts dia rere dia. Però allò que, generació rere generació, ha transcorregut sense cridar l’atenció difícilment canviarà de manera visible sense que ningú hi intervingui. I la noció d’intervenir pressuposa que algú faci alguna cosa: un autor, algú que, si no mou els fils ell mateix, almenys doni l’impuls al canvi. Seria capaç, jo, de donar una empenta a alguna cosa? O només empenyia ous d’estruç cap a l’abisme i, amb ells, l’estima de l’ésser que més m’importava de tots?

El cor em bategava amb més força. Si no hagués estat un Australopithecus afarensis, en aquell moment hauria saltat de cop un estadi evolutiu. Ben mirat, l’ombra del bosc no queia només damunt la nostra vida, sinó damunt de tot el que fèiem. Que és el mateix. Vaig estirar el coll i em vaig gratar sota la barbeta. Què fèiem, de fet? Estàvem asseguts sense fer res, menjàvem el que trobàvem, grimpàvem de capçada en capçada, saquejàvem nius de vespes, dor­míem, ens fèiem la guitza, copulàvem i criàvem els petits perquè tornessin a estar asseguts sense fer res, mengessin el que trobessin, grimpessin de capçada en capçada, saquegessin nius de vespes, dormissin, es fessin la guitza, copulessin i criessin els petits, tot i que encara no havíem descobert la relació causal entre aquestes dues darreres coses. Tot es repetia, tot. Vaig sospirar. No podia ser que durant milers d’anys féssim sempre exactament el mateix, mandregéssim pels arbres, ens baralléssim per les fulles i els fruits més sucosos, i, quan algun cop ens atrevíem a baixar a terra, haguéssim de témer l’atac d’un gran felí que avancés sigil·losament entre la malesa i que, amb les dents de sabre, esberlés qualsevol caixa toràcica.

Els meus pensaments començaren a galopar. (…)

Comanda

Aquest llibre està disponible a la llibreria en línia de BoD Espanya, tant en tapa dura com en edició de butxaca, així com a la botiga en línia Amazon. A més, es pot encarregar a les llibreries locals.

Disseny i maquetació: Klaus Ebner. Il·lustracions de la coberta: generades amb IA.