Vermells
Vermells és un poemari. El meu primer i a més la meva primera publicació en català. L'escriptor Josep Navarro Santaeulàlia en diu això:
Al poeta Klaus Ebner li agraden els poemes amb versos curts, en què la paraula, constreta per un espai menor, sembla que es vegi obligada a forçar tot el seu ventall de significacions. Paraules despullades i enceses, resplendors fonètics i semàntics plens de poder suggestiu, que es combinen misteriosament per formar noves constel·lacions incandescents.
Els versos s’encadenen fluidament, en tot d’associacions inesperades i sorprenents, il·luminadores, fins que culminen en una imatge final. I així un poema darrere l’altre, subtilment encadenats, ens van desvelant el paisatge interior del poeta.
Podeu comandar el poemari imprès per correu (20 EUR incl. tramesa): Comandar Vermells.
El llibre electrònic (només la versió original en català, sense la traducció alemanya) és disponible a les llibreries en línia de BoD Espanya o de de Amazon.es.
(1)
la gènesi del foc
imaginada
per un got de llàgrimes
venint de lluny
m'assec
mirant les flames
dins la meva mà
(2)
una mà de pluja
plena de calor
ens toca un torrent de lava
cremant la pell
es fixa en un punt minúscul
on
en una dansa infernal
s'enllacen uns cristalls
de neu
(3)
la neu del cap
no cau
i mut començo a sentir
que tinc la veu
fugaç
(4)
fugacitat misteriosa
dins un cor batecs que esperen
el retorn del crit
sorgit de la clandestinitat
l'altura en un altre món
captada a cegues
per un ull
que somia fer un cant
(5)
cant de foc
manlleu a l'acte
dolça nau
a cau d'orella
(63)
la rapidesa de l'aire preguntes en el pis la sensualitat d'un bolígraf preguntes en les escales la gustació del gos incessablement lladrant de la veïna preguntes al carrer la fermesa dels perfums preguntes en el parc comences a reconèixer per què els poemes enyoren l'escalfor de la càpsula preguntes pertot el color de l'al·lusió preguntes del retorn i saps que només l'insignificant posa preguntes
(64)
la pregunta més tangible el privilegi cec malgrat la meticulosa cura un acudit sorgeix en mil meandres agredolç auster la seva consistència és un trencaclosques pluges de la disciplina mal entesa un prodigi molt solemne plouen rèpliques contradictòries a un camp replet de roselles al matí i al vespre agafa un full el poeta
(65)
el poeta lleva el nas
pensiu
tot canvi es trasllada en observació
el poeta vigila
indecís
els altres diuen que està tafanejant
veus aspres repercuteixen
el poeta sap
que ell és el mestre de l'estona
Ressenyes crítiques
Quan llegim un dels poemes de Klaus Ebner, sense cap signe de puntuació, pensem que potser no ho hem entès prou bé, que amb l’ajut d’algun que altre punt i, potser d’alguna coma, la comprensió hauria estat més fàcil. Tal vegada! Més fàcil, en una comprensió simplista de la poesia, però falsa des de l’autenticitat del petit caos de paraules «vermelles», latents com un foc que crema en un petit reducte, en un breu poema, on trobem el sentit del que Klaus vol transmetre. Imaginem que dins del palmell de la mà tinguéssim tot de flames minúscules ardent: les voldríem endreçar tot dient que així llueixen millor? No. Les deixaríem fer, fascinats per la bellesa i per l’insòlit de tenir-les a l’abast.
(...) La fluïdesa dels poemes, encadenats l’un amb l’altre, comença, doncs, per aquesta omissió deliberada de la puntuació i segueix per la introducció de paraules occitanes d’arrel alemanya, quan menys t’ho esperes, però que no se’t fan estranyes, per acabar amb uns magnífics textos poètics en què l’omissió no és tan sols de la puntuació sinó també de la versificació
(...) Ritme i melodia endrecen els vuitanta-cinc breus poemes escarlates, encadenats com el vibrar dels dits quan escriuen, que només saben el que el poeta els dicta. Ritme i melodia que dissenyen una imatge, una de sola, vermella.
La llengua, un núvol fart de llum. Un mirall, l’alè, la temptació, una mirada, els batecs. La neu. Desig candent. El que vol dir Klaus Ebner i el que no vol dir. Tot el que ell sent, lluny dels conceptes, lliure. Una rosa, un llampec, el traç dels teus dits quan et descordes la brusa. El carmí dels teus llavis que no m’atreveixo a besar. Les llàgrimes. Les banderes. Un genoll encetat. Les plomes d’un ocell. El temps. Vermells.
Marta Pérez i Sierra
Diari Maresme, Catalunya 25/09/2009
(Enllaç a la ressenya completa)
Comandes
Podeu comandar el poemari imprès per correu: Comandar Vermells.
Disseny de la portada
La portada ha estat dissenyada per Christof G. Pelz utilitzant una foto de la Corel Photo Collection.